CENTRE DE PRODUCCIÓ I CREACIÓ ARTÍSTICA DE SABADELL MUSEU D’ART DE SABADELL LA NAU

Museu d’Art de Sabadell LA NAU

Adquisició de la maqueta i la fotografia de la instal·lació «La nau dels artistes» (Abril de 2002).

Escrit de Maria Peña, historiadora de l’art i crítica:

«Visita als tallers de portes obertes de:
DIDAC PINTOR, IRIS ARBEL, JORDI PLANA I SAM ROUSSEAU

Quan estem tan acostumats a contemplar les realitzacions dels artistes dins la pautada sofisticació de museus i galeries, veure les obres en el seu marc primigeni, el taller, en l’atmosfera espontània de l’obrador i la presència dels seus autors, pot aproximar-nos més al fet artístic que no pas a la disquisició acadèmica o l’especulació crítica, sovint redundant i incomprensible. Tant és així, que una representació escaient podria ser un lleu fil conductor, una discreta proposta d’interpretació que orientés o ajudés —sense condicionaments ni imposicions— la resposta estètica del visitant.

Per aquest motiu, només pretenc constatar algunes similituds i diferències entre els quatre artistes que enguany han estat seleccionats per dur a terme els seus projectes a La Nau, tot intentant situar-los en el context teòric corresponent.

Observem, en primer lloc, una concordança generacional i unes arrels culturals comunes abeurades a la conca del Mediterrani: Catalunya, França, Israel; així com una formació específica, acadèmica i rigorosa, a les respectives escoles de Belles Arts, que els ha permès entrar al món professional amb diverses exposicions individuals i col·lectives. D’altra banda, tots quatre pertanyen, artísticament, a una postmodernitat molt eclèctica que oscil·la entre l’admiració per l’austeritat teòrica del conceptual, l’apropiacionisme de la imatge fotogràfica i la tecnologia digital, o el retorn al mai exhaurit potencial narratiu de la pintura. Això fa referència a les afinitats en la tècnica, com també a la projecció personal de l’artista en cada realització.

Sense pretendre ser exhaustiva, la primera constatació a fer és que dos d’ells, Jordi Plana i Sam Rousseau, segurs i contundents en les seves propostes, treballen l’espai tridimensional: el primer, escultures o instal·lacions de clar ascendent minimalista que experimenten amb les possibilitats plàstiques, expressives i simbòliques de materials reciclats, molt d’acord amb el caràcter industrial de l’entorn. El segon, amb un deix dadaista, jugant amb la boutade i la ironia, cerca la complicitat de l’espectador avesat o la perplexitat de l’aliè, en uns muntatges on tant pot utilitzar les estratègies corporals com els recursos del vídeo art o la incorporació perversa (és a dir, artística) dels mateixos gadgets amb què admira/ridiculitza la moderna societat tecnològica.

Hi ha també altres dos artistes, Iris Arbel i Dídac Pintor, embarcats a La Nau en un procés de recerca que, superats els esculls, els permetrà arribar a bon port. De moment, la Iris, més identificada amb el concepte de pintura-pintura que ha nodrit els últims neoexpressionismes, manifesta la seva fe en la unió de contraris, debatent-se entre figuració i abstracció, somiant una harmonia que ultrapassi l’art i assoleixi la vida. El Dídac, intel·lectual i dubitatiu, sabedor que “ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar”, brunyeix prèviament el mirall de l’obra amb les eines de la reflexió i la lectura a fi d’apaivagar la incertesa que evoca la frase paulina: arbres de lletres, cal·ligrafies subtils, estranys alfabets envolten l’autor en el call laberíntic.»